Cada matí faig el mateix trajecte. Cada matí veig la mateixa gent. I cada matí puja a Montgat un home cec amb el seu respectiu gos guia. Va acompanyat de dues dones, de ben segur que es coneixen bastant.
El tren aquella hora està pleeeeee, pleee! Encara no he vist mai una persona asseguda (jo no sóc tan afortunada) oferint-li el lloc. No m'he arribat a indignar per la manca d'empatia de totes aquelles persones. La sorpresa és enorme, tan que no deixa espai per a cap emoció més.
Encara no m'ho explico.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada